L’Ainhoa va complir 18 anys la setmana passada. Li ha dit als seus pares que es vol presentar a un càsting per entrar en un reallity show, un programa que fan a la televisió en el qual, si guanya, pot guanyar molts diners. No hauria de fer res, només concursar. Els seus pares no estan gens d’acord, saben perfectament que entrar en un programa com aquest és difícil i no és una opció de vida per a ells. Prefereixen que la seva filla es presenti a la selectivitat i provi d’estudiar dret. Però, l’Ainhoa té altres plans i no està disposada a canviar d’opinió. No vol fer una carrera universitària, prefereix guanyar diners de seguida per poder gastar els diners en el que ella vulgui.

“Èxit sense esforç”, aquesta és una de les premisses que arriben als joves espanyols a diari. La societat en general i les circumstàncies de la època que estem vivint fan que certs programes de televisió augmentin la seva audiència quan ofereixen espectacles sensacionalistes que transmeten la idea de que l’esforç no sempre suposa recompensa o reconeixement. Els joves arriben a tenir la creença excessiva de que aconseguir una bona feina i ben remunerada no guarda cap tipus de relació amb el seu nivell de formació o amb les seves capacitats i habilitats. Això s’agreuja quan enquestes com la realitzada per Demoscòpia a joves espanyols reflecteixen dades com que el 54% dels joves espanyols expressen no tenir en ment cap projecte pel qual es sentin especialment interessats i/o motivats; o que els 15% de joves d’entre 16 i 24 anys ni estudia ni treballa.

Quin és el motiu d’això? Quin paper hi juga la societat? Des del punt de vista de la Psicologia Social, l’explicació és que molts dels joves actuals han tinguts des d’infants moltes coses i amb gran facilitat, joguines, consoles, recursos i facilitats per estudiar, ordinador, moto, i un llarg etcètera. Aquests joves han viscut fins els 30 anys aproximadament protegits pels seus pares, amb la lloable creença per part d’aquests que els seus fills no tenien perquè passar les dificultats i penúries que havien viscut ells. Però, tot i així, els estudi reflecteixen que, per primera vegada a la societat espanyola, la qualitat de vida dels fills acostuma a ser inferior a la dels seus pares tot i estar millor formats acadèmicament. Això crea una sensació de frustració i d’insatisfacció en els joves.

Tot i “tenir-ho tot”, molts joves creixen amb seriosos problemes d’autoestima, d’assertivitat, d’autocontrol, de sentit de la responsabilitat, dificultats per a prendre decisions, baixa tolerància a la frustració, poca autonomia, problemes per a comunicar-se correctament, etc. L’educació que han rebut és tenir-ho tot de manera fàcil i immediata, prima el “aquí i ara”. Aquest és el motiu que fa que els joves vulguin obtenir el que volen sense haver d’esperar; i realitzar uns estudis suposa esforç i saber esperar. Si a això afegim la incertesa de trobar una bona feina que correspongui al nivell de formació, ens trobem amb un alt nombre de joves desmotivats que opten per l’opció que donen aquests reallity show: fama, èxit i diners ipso facto!

Els joves que acudeixen a aquests tipus de programes, solen ser molt suggestionables i manipulables. Aquests programes i espectacles televisius generen un fenomen de “divinisme”, és a dir, divinització d’un personatge en concret que destaca per actituds extremes. És així com s’entra en un bucle sense fi on només és interessant qui es comporta cridant l’atenció, desqualificant els altres, tractant la resta de participants amb faltes de respecte, insults i baralles.

Extret de diari "Dèria" (Secundèria)