Un dels capítols més interessants del llibre “M’agrada la família que m’ha tocat” de Carme Thió de Pol d’Eumo Editorial, és el que parla de l’autonomia.

Diu que el que produeix més satisfacció, el que fa estar més orgullós, són les coses que s’han aconseguit amb esforç, que han costat de fer. Doncs això tan evident per a la majoria d’adults sembla que s’oblida o no es té en compte quan es tracta dels fills.

Hi ha pares que tenen recança i una certa nostàlgia quan veuen la capacitat dels seus fills de fer les coses per ells sols; els fan adonar que es fan grans. El creixement dels fills, el desenvolupament de la seva autonomia, comporta una necessària i inevitable separació progressiva dels pares. Això desperta sovint un desig, a vegades inconscient, d’aturar el temps i es tradueix en una resistència a facilitar l’adquisició d’autonomia.

Voler allargar la infància dels fills és un sentiment humà, fàcil d’entendre i, fins i tot, de compartir, però perllongar la seva dependència de nosaltres no. Interferir, impedir o, senzillament, no reforçar l’adquisició d’autonomia és anar en contra d’un fet que es produirà malgrat tot perquè la criatura creixerà. Però creixerà en pitjors condicions que si s’impulsa, es potencia i s’encoratja el seu procés de maduració.

Si es facilita que creixin al ritme de les seves possibilitats i es potencien les seves capacitats d’autonomia el que s’està fent és incrementar les seves ocasions de satisfacció i de sentir-se bé amb ells mateixos, de sentir-se segurs i capaços. I en definitiva s’està potenciant la seva autoestima.

Les criatures poc o gens estimulades a fer les coses per elles mateixes no són més felices. Quan diuen “no en sé”, “no puc”, expressen un sentiment d’incapacitat que no dóna cap satisfacció i si després hi afegeixen un “fes-ho tu” el que estan fent és claudicar davant l’esforç i per tant encara se sentiran més insatisfets.

Tots naixem amb una curiositat i és aquesta curiositat la que ens empeny a aprendre. La curiositat i la superació de reptes o les ganes de millorar, junt amb les ganes d’agradar, són motivacions innates que donen satisfacció perquè aprenen, s’esforcen i veuen contentes les persones que estimen.

Si una criatura ha perdut la curiositat, les ganes d’aprendre, de fer coses per ella mateixa, vol dir que alguna cosa no s’ha fet prou bé i que potser s’ha abusat de frases com:

“No t’enfilis que cauràs”

“Ja ho faré jo, que tu no en saps... que tu no pots... que encara no tens edat,...”

“ Deixa, deixa, que no podràs, que costa molt, que ho acabaràs d’espatllar”

“Ja ho faràs quan siguis gran”

Aquestes expressions reflecteixen una imatge de criatura amb poques capacitats. Són missatge que posen de manifest que als pares no els agrada que faci les coses ella sola i, a més, donen a entendre que no cal que s’esforci.

En realitat aquestes frases surten espontànies i sense aquesta intencionalitat, però el missatge que pot arribar a captar la criatura és l’exposat. S’han de fer servir expressions que en lloc de desqualificar transmetin confiança en la seva capacitat i reforcin la idea d’aprenentatge, com:

“Si t’enfiles vigila, agafa’t bé que és molt alt”

“M’encanta que ho intentis...que bé, gràcies...però és millor que ho fem junts”

“ Potser no podràs, però intenta-ho, que així n’aniràs aprenent”.

 

Exercitar l’autonomia fa que la criatura se senti segura i confiï en les seves capacitats. L’autoestima, la pròpia imatge, es va configurant a partir del tracte que es rep dels altres i, a la vegada, a partir de com se sent o com es veu cadascú a si mateix. Si una persona és ben tractada, reconeguda i valorada, però ella no s’aprecia a si mateixa i se sent poca cosa, les demostracions de reconeixement i d’elogi que se li facin no li faran profit, perquè creurà que són falses. Perquè el bon tracte afavoreixi l’autoestima necessita sintonitzar amb com se sent cadascú amb si mateix. I l’infant se sent bé quan se sent capaç. L’exercici de l’autonomia és el factor que produeix que se sentin capaços.

Tenir una bona autoestima ajuda al benestar de les persones, petites o grans. A més, per als petits és doblement important, perquè l’autoestima és una condició que repercuteix en l’aprenentatge. Una persona mancada d’autoestima es creu incapaç d’aprendre i, quan se sent incapaç, deixa d’esforçar-se o fins i tot deixa d’intentar-ho i, evidentment, no aprèn. Si és un adult, la conseqüència és que deixa d’aprendre allò del que no es veu capaç, però si és una criatura, a més a més de deixar d’aprendre li afectarà en el desenvolupament de les capacitats i en la construcció de la personalitat perquè les capacitats es desenvolupen a partir del que s’aprèn i, a la vegada, s’aprèn en funció de les capacitats desenvolupades.

Tenir o no tenir una bona autoestima afavoreix o dificulta el procés de desenvolupament de les capacitats de l’infant en el present i en el futur.

Si un s’afirma a si mateix per mitjà de l’autonomia el que està fent és impulsar la maduració i el creixement personal i afavoreix el benestar, l’equilibri i l’enfortiment dels vincles afectius amb els pares. Les conductes d’oposició van en sentit contrari a la maduració i el desenvolupament de la persona.

Quan s’afirma una identitat pròpia i independent es disminueix la necessitat d’oposició a l’adult. A menys possibilitats d’autonomia, més necessitat té d’afirmar-se amb conductes d’oposició a l’adult, més insatisfacció personal , malestar i mal humor sent. L’autonomia personal afirma la pròpia identitat d’una manera satisfactòria i saludable.

Al voltant dels 2 anys els infants ja prenen consciència de la seva individualitat. És una fase del procés evolutiu en la qual l’infant necessita sentir-se fort per enfrontar-se al món amb possibilitats d’èxit. Per això necessita construir i afirmar la pròpia identitat, ja sigui oposant-se frontalment als adults (pares), ja sigui exercitant la seva autonomia.

L’oposició als pares els porta problemes importants perquè han d’enfrontar-se a les persones que més els estimen i de qui més depenen. Enfrontaments que provoquen desequilibris emocionals, enrabiades i rebequeries que escampen el malestar arreu i malmeten les relacions amb els pares. És la famosa època del “NO” a tot. Si es vol viure aquesta etapa de forma menys dramàtica, amb més possibilitats de superar-la amb èxit, amb menys desgast i en menys temps cal impulsar la criatura pel camí de l’autonomia.

Exercitant l’autonomia va aprenent de mica en mica, en els petits actes quotidians, que és responsable de les seves accions, de les seves decisions, de les seves tries. Si se li barra el pas cap a l’autonomia, perd oportunitats de fer-se responsable i d’aprendre a fer-se càrrec de les coses que li pertoquen.

L’exercici de l’autonomia dóna ocasió de poder adquirir actituds tan necessàries per a la vida i per a l’aprenentatge com la iniciativa, les ganes de fer per un mateix, la constància, la responsabilitat, l’actitud d’esforç i de millora.

L’autonomia convé potenciar-la des dels inicis de la vida, perquè s’incorpori a la construcció de la personalitat. Una criatura que va construint la seva personalitat a partir d’actituds actives, responsables o donades a l’esforç, té molta feina feta.

És molt necessari actuar i créixer en autonomia per impulsar el desenvolupament de capacitats intel·lectuals bàsiques i d’habilitats motrius, i per adquirir coneixements elementals, que en possibilitaran d’altres de més complexos.

Aprendre a ser autònoms no és només aprendre a fer les coses, sinó també i sobretot a adquirir les actituds inherents a l’autonomia. Quan un té ganes de fer les coses per ell mateix, segur que aprèn. En canvi quan ha perdut l’interès per fer les coses sol, de poca cosa serveix ensenyar-li a fer-les, perquè no les farà.

Impulsar l’autonomia dels infants significa actuar de manera que pensin, facin i decideixin tot el que està al seu abast, cosa que implica no fer, ni decidir, ni pensar res que puguin fer, pensar i decidir per ells mateixos. La majoria de criatures es passen el dia rebent ordres, gairebé mai no els cal pensar el que han de fer, han de limitar-se a fer el que els diuen, se’ls treu la responsabilitat.

Donar ordres constantment no facilita l’aprenentatge. Les ordres apel·len a fer,no a pensar el que cal fer; incrementen la relació de dependència. Així doncs, convé limitar-se a donar l’ajut mínim indispensable per orientar les criatures en el que han de fer. No és el mateix dir a una criatura “Moca’t” que dir “Tens el nas net?” o “No notes res a sota el nas?” En el primer cas no ha de pensar res en canvi en les restants el que s’intenta és donar la referència necessària perquè la criatura se situï i, després, actuï en conseqüència. Cal donar-li l’oportunitat de pensar i de fer per ella mateixa. L’adult ha d’ansar cedint protagonisme a mesura que augmenten les capacitats de la criatura, i les referències poden ser cada vegada menys concretes. Per exemple: es comença dient “Avui és dijous i toca piscina, posa el banyador dins la bossa”, més endavant es diu: “Avui és dijous i toca piscina, has repassat el que t’has d’endur?, al cap d’alguns dijous ja només es diu “Recorda que avui és dijous!”; fins arribar a no haver de dir res. Així doncs, convé limitar-se a donar l’ajut mínim indispensable per orientar les criatures en el que han de fer. Però a la vegada, l’autonomia dels infants demana a l’adult una actitud comprensiva, pacient, estimulant i tolerant amb els errors que implica tot procés d’aprenentatge. Paciència per donar temps per a l’aprenentatge, per entendre que estan aprenent. L’aprenentatge és un procés, i procés implica temps i repetició. Les presses són enemigues de l’aprenentatge. A vegades cal anar de pressa, però mai no s’hauria d’anar amb presses, perquè neguitegen i, segons la freqüència amb què es reclami, poden acabar produint estrès.

No és el mateix potenciar l’autonomia que permetre a la criatura fer sempre el que vulgui. La criatura necessita una autoritat que li serveixi de punt de referència, que la protegeixi de l’entorn i d’ella mateixa. Les pautes clares i coherents donen seguretat, ajuden l’infant a contenir els seus impulsos i permeten que vagi aprenent el que és convenient, el que és bo, el que és adequat. Així doncs, també cal paciència per marcar pautes, donar normes i posar els límits que guiïn la conducta dels infants i assegurin la repetició i constància necessàries per aconseguir els aprenentatges.

Si confiem en les seves capacitats els ajudem a ser autònoms. Les bones expectatives de l’adult en les capacitats de l’infant també incideixen fortament en el procés i el resultat de l’aprenentatge. La confiança estimula i empeny a afrontar esforços i dificultats. Però també mostra com a l’adult li és difícil cedir protagonisme si no té bones expectatives respecte als resultats.

Acompanyar el procés de maduració i formació de les criatures requereix anar modificant la relació i les exigències en sintonia amb el seu desenvolupament i les seves capacitats, sense oblidar que com més petits són, més grans i més ràpids són els progressos. Sempre és millor creure que són més capaces del que ens pensem.

Un altre aspecte a tenir en compte: quan els posem en situació d’escollir, de decidir, també els estem ajudant a ser autònoms.

Aprendre a escollir és un dels aprenentatges que tots hem de fer i és un dels que més costa, perquè triar implica renunciar i prioritzar, quan sovint ho voldríem tot.

Per altra banda, decidir comporta haver de carregar el resultat de la decisió, amb l’encert i l’error; comporta assumir-ne la responsabilitat. Moltes criatures es deleixen per decidir, tot i que sovint se’n desdiguin perquè és un aprenentatge difícil. Però també n’hi ha que sempre deixen que siguin els adults els que ho facin, perquè els costa assumir responsabilitats.

L’experiència de triar i decidir permet anar superant les incerteses i familiaritzar-se amb les emocions que desperta haver de decidir i triar, i així va perdent la por a equivocar-se i no el paralitzarà.

És important limitar la quantitat de possibilitats de coses a triar i les diferències entre elles. Ha de ser un aprenentatge gradual en quant a dificultat.

També cal ser flexibles amb els canvis d’opinió. De mica en mica, amb la repetició de l’experiència i l’acompanyament de l’adult, anirà aprenent a pensar abans de decidir i ser conseqüent amb la decisió que ha pres. Si es queda molt desesperada, quan se li diu que ja és l’última vegada, sempre es poden buscar recursos que facin més suportable la frustració.

Sovint hi ha pares que donen l’opció d’escollir, però al final decideixen ells perquè consideren que el que han decidit no és l’adequat. Això passa quan es fan preguntes sobre opcions que no són igualment vàlides i acceptables. Si ja se sap que una opció no es pot portar a terme, - per exemple posar-se pantalons o faldilla quan fa molt fred- el risc d’enfrontament és més elevat i, el que és pitjor, una situació que suposadament hauria de propiciar l’autonomia, acaba en una falta de consideració d’aquesta autonomia. El marc d’opcions ha de ser equilibrat: si ja se sap que no deixarem que es posi faldilla, la fem triar entre dos pantalons i així evitarem el conflicte.